*un conte per pensar*

Había una vez dos niños que patinaban sobre una laguna helada. Era una tarde nublada y fría, pero los niños jugaban sin preocupación.

De pronto, el hielo se reventó y uno de los niños cayó al agua, quedando atrapado. El otro niño, viendo que su amigo se ahogaba bajo el hielo, tomó una piedra y empezó a golpear con todas sus fuerzas hasta que logró romper la helada capa, agarró a su amigo y lo salvó.

Cuando llegaron los bomberos y vieron lo que habia sucedido, se preguntaban cómo lo hizo, pues el hielo era muy grueso.

-Es imposible que lo haya podido romper con esa piedra y sus manos tan pequeñas- afirmaban. En ese instante apareció un anciano y dijo:

-Yo sé cómo lo hizo.

-¿Cómo?

-No había nadie a su alrededor para decirle que no podia hacerlo.

*Moraleja " Nada es imposible si te lo propones"

...decepció

perquè despres de la incertesa ve la decepció,
perquè marxa aquestes pessigolles a la panxa,
i desapareix l'angoixa de no saber què passarà,
perquè es desmunten els somnis que per un moment
havies estat construint dins aquesta incertesa...

potser,
es deu tractar d'agafar aquestes il·lusions i fer-les realitat,
es deu tractar de posar-hi esforç i dedicació
i no esperar que les coses passin per si soles,
sinó de lluitar pel què vols i pel què creus...


així doncs,

em puc quedar assentada

veient que tot segueix igual,

o agafar les regnes de la meva vida

i llençar-me de cap als meus somnis...

així ho faré.

incertesa...

Per què tenim la necessitat de tenir-ho tot controlat??

què passa quan succeix alguna cosa inesperada?

doncs res, remuntar i seguir endavant.

Però... i quan no sabem què passarà?

Comences dient "doncs vaig allà on em depara la vida, em deixaré portar pel destí, no em preocupa perquè en aquests moments em sento plena, feliç..." però aquesta espera es va fent cada vegada més eterna, vull fer plans i no puc, tinc moltes ganes de fer coses i estic entre dues aigües...què dues?...hi ha tants camins davant meu que vull seguir...i al final ja no sé si vull saber el final, ja no sé si vull saber cap on es decantarà la meva vida, perquè això vol dir que s'acaben les altres coses. Evidentment hauré de deixar aquestes altres coses... Com diuen, has de deixar coses enrera si vols avançar. Però jo no les vull deixar, de moment les guardo, les reservo per més endavant.

Els meus principis es mouen...no canvien, només es mouen i es traslladen cap a un altre moment. El què ahir era una prioritat, ara ja no.

Demà es desfarà aquesta incertesa, es trencarà aquest aire que em manté en suspens i cauré de peus a terra (o de cap, mai se sap). Demà s'acabarà aquest joc que estic allargant (que ja no em pertoca) i m'enfrontaré amb la realitat. Demà em pot canviar la vida...o pot seguir tot igual.

Crec que estic preperada pel què vingui...i ho espero amb els braços oberts.

abraçada

Què té una abraçada? quin és el poder d'una abraçada?

L'abraçada d'una bessona a l'altra li va salvar la vida, regulant amb l'escalfor del seu cos la temperatura i el pols, i estabilitzant així el seu ritme cardíac.

L'abraçada és la millor forma de contacte.

L'abraçada transmet tot el que no podem dir amb paraules.

L'abraçada et dóna escalfor, calidesa, confiança, seguretat, protecció...amor.

L'abraçada salva vides, cura malalties i sana esperits.

L'abraçada provoca alteracions fisiològiques positives del qui toca i del qui és tocat.

L'abraçada aconsegueix somriures, aconsegueix llàgrimes, i aconsegueix aflorar les emocions més amagades.

L'abraçada és el llenguatge universal.

Així doncs, no oblidem mai la importància d'abraçar... als qui estimem, i als qui no, als qui ens vingui de gust abraçar... perquè tothom necessita abraçar i ser abraçat, i perquè a tothom li ve de gust abrigar-se amb l'escalfor d'una abraçada.

Aquest vídeo demostra el poder de les abraçades:

http://www.youtube.com/watch?v=vr3x_RRJdd4

arc de sant martí

"Quan algú mira un arc de sant martí, el que està veient en realitat és una llum dispersada per certes gotes de pluja. Una persona que es trobi just al costat de la primera, veurà llum dispersada per altres gotes. De manera que, encara que sembli graciós, por dir-se que cadascú veu el seu propi arc de sant martí, diferent del que veuen tots els altres. Només podràs veure l'arc de sant martí quan la llum del sol està darrera teu i la pluja està davant. Durant un dia assolellat, pots fer el teu propi arc de sant martí amb una manguera o regadora de jardí."

És curiós com la naturalesa ens ensenya a viure, i encara més curiós com les persones ens costa d'aprendre-ho. Penso que aquest és un exemple molt clar. Sovint ens sembla que tothom ha de veure les coses de la mateixa manera que les veu un mateix. Però resulta que una simple percepció no és tan simple, sinó que a part de les condicions personals de cadascú, interfereix els canvis constants del medi.

Hi ha persones que, no és que vegin l'arc de sant martí diferent que jo, sinó que sovint el veuen en blanc i negre, i més aviat negre que blanc. En certa manera, sento llàstima, i sobretot impotència, per no poder-les ajudar, ja que es perden la màgia dels colors.

Hi ha èpoques en què ens costa veure l'arc de sant martí, ja que després de la tormenta encara no surt el sol. I en aquestes èpoques, encara que surti el sol, quedem encegats i tanquem els ulls davant aquesta maravella. En aquests moments és quan t'has d'aixecar i treure forces d'on sigui per tirar endavant, per agafar una regadora... i fer-te el teu propi arc de colors.

Així doncs, tu tens la clau, ja que la bellesa està en els ulls de qui la mira.

el meu viatge...

Sé que en cada viatge les coses són molt diferents, però també sé que en tots i cadascun et topes amb gent molt especial, amb sentiments, amb somnis, amb il·lusions, i també amb decepcions, i també amb molts entrebancs. Totes aquestes coses passen, i acceptar-les ajuden a passar-les millor.

Però, com em prenc el meu viatge? doncs... no vull que sigui un passeig, no vull que sigui un passar de llarg de la vida d'altres persones...per tant, intentaré que aquest viatge sigui diferent, intentaré que aquest viatge sigui profitós, per l'altra gent i per mi, i sobretot, intentaré ajudar a qui ho necessiti, intentaré donar totes les coses bones de mi, per tal d'estimar i de ser estimada. Al cap i a la fi, és el que importa. En l'últim dia de viatge, abans de baixar del tren, m'agradaria mirar enrera i poder veure tota la felicitat en la gent que estimo, i m'agradaria poder-me sentir orgullosa de la meva vida.

http://www.pangea.org/dim/ocio/eltrendelavida_.pps

viatge de la vida

la vida és com un viatge...en el que ens trobem amors, il·lusions, amistats, pèrdues, decepcions,... però sobretot, un mateix ha de fer que valgui la pena, un mateix ha de decidir com pendre's aquest viatge. Com és el teu??